El mundo rumbo hacia un catastrófico calentamiento de 6ºC

Steve Connor · Michael McCarthy *

Sin Permiso www.sinpermiso.info Traducción de Angel Ferrero

planet-earth-0012 El mundo se encuentra en rumbo firme hacia el peor de los escenarios posibles en lo que se    refiere al cambio climático, con la media mundial de temperaturas subiendo hasta 6º C a finales de siglo, según advirtieron destacados científicos ayer. Un crecimiento semejante –que sería mucho mayor en las zonas cercanas a los polos– tendría consecuencias catastróficas e irreversibles para la Tierra, convirtiendo en inhabitables grandes zonas del planeta y amenazando la base de la civilización humana misma.

Y nos encaminamos directamente a ello, según los científicos, porque las emisiones de dióxido de carbono de la industria, el transporte y la deforestación que son responsables del calentamiento de la atmósfera se han incrementado dramáticamente desde 2002 de un modo que nadie había anticipado, y ahora nos acercamos al triple de la media anual de los noventa.

Esto significa que el peor de los escenarios posibles que preveía el último informe del Panel Intergubernamental para el Cambio Climático de la ONU, publicado en 2007, es ahora hacia el que se dirige la sociedad, de acuerdo con 31 investigadores de siete países implicados en el Global Carbon Project.

Aunque se había especulado antes con el crecimiento de 6ºC y sus desastrosos efectos, esta es la primera vez que los científicos han afirmado que la sociedad va camino de encontrarlo.

Su escalofriante y notable predicción agudiza la importancia de la conferencia por el clima del mes que viene en Copenhague, donde la comunidad mundial se reunirá con el fin de intentar elaborar un nuevo acuerdo que ponga al calentamiento global bajo control.

En los últimos meses se ha experimentado una rebaja de las esperanzas en la conferencia, siendo no la menor de las razones que los EE.UU. no estén dispuestos a recortar sus emisiones. Pero ayer el presidente Barack Obama y el presidente de China Hu Jinato emitieron un comunicado conjunto tras una reunión en Pekín que alimentó nuevamente las esperanzas de que un acuerdo firme sea posible después de todo.

No vendrá con la rapidez requerida, a juzgar por los resultados del estudio del Global Carbon Project Study, dirigido por la doctora Corinne Le Quéré, de la universidad de East Anglia y del British Antarctic Survey, que llegaron a la conclusión de que ha habido un incremento del 29% en las emisiones de CO2 procedentes de combustibles fósiles entre el año 2000 y el 2008, el último año del que se disponen cifras.

Los investigadores han encontrado que hubo, de media, un incremento anual en las emisiones de más del 3% durante ese período, en comparación con el incremento anual del 1% entre 1990 y el 2000. La mayor parte del incremento de esta década ocurrió después del 2000 y tiene su origen en el boom de la economía china. Los investigadores prevén un ligero descenso este año debido a la recesión, pero incrementos aún mayores a partir de 2010.

En total, las emisiones de CO2 procedentes del uso de combustibles fósiles se ha incrementado en un 41% entre 1990 y 2008, aunque las emisiones globales de 1990 son el nivel de referencia establecido por el Protocolo de Kyoto, con el cual los países están intentando reducir sus propias emisiones de carbono.

El aumento de 6ºC que se anticipa contrasta fuertemente con el crecimiento ‘C’ con el que toda la política medioambiental internacional, incluida la del Reino Unido y los EE.UU., espera estabilizar el calentamiento global, siendo los dos grados el umbral del cambio climático por el cual se pone en peligro la naturaleza y la sociedad.

El estudio de la doctora Le Quéré y su equipo, publicado en la revista Nature Geoscience, prevé unas cifras aún peores. “Hemos llegado al límite del escenario propuesto por el Panel”, declaró.

La doctora Le Quéré señaló que Copenhague es la última oportunidad para llegar a un acuerdo mundial que reduzca las emisiones de dióxido de carbono en un tiempo récord que, con esperanzas, logrará estabilizar las temperaturas dentro del umbral de riesgo. “La conferencia de Copenhague el próximo mes es en mi opinión la última oportunidad para estabilizar el clima en ‘C’, por encima de los niveles preindustriales, de una manera organizada y libre de conflictos”, declaró.

“Si el acuerdo es demasiado débil, o no se respetan los compromisos, no serán 2’5 ó 3ºC lo que tengamos, sino 5 ó 6ºC: ése es el camino por el que vamos. No hay demasiado margen de tiempo en lo que se refiere a estabilizar el clima en un nivel ‘C’”, advirtió.

Mientras tanto, los científicos han detectado por vez primera un fallo en la habilidad natural de la Tierra para absorber el dióxido de carbono que los hombres emiten a la atmósfera.

Encontraron pruebas significativas de que hay mayores cantidades de CO2 en la atmósfera, exacerbando el efecto invernadero debido a que los “sumideros de carbón” natural que lo habían absorbido durante décadas en tierra y mar están empezando a fallar, posiblemente como resultado del aumento de las temperaturas.

La cantidad de CO2 que ha permanecido en la atmósfera como resultado de todo ello se ha incrementado en un 40% en 1990 a un 45% en el 2008. Esto sugiere que los espacios que absorbían el carbón están comenzando a fallar.

La profesora Le Quéré puso énfasis en que existen aún muchas dudas respecto a los “sumideros de carbón”, como la habilidad de los océanos para absorber el CO2 disuelto, pero que todas las pruebas sugieren que hay ahora un ciclo de “respuestas positivas” allí donde las emisiones de dióxido de carbono en aumento conducen a temperaturas crecientes y un aumento en correspondencia del dióxido de carbono en la atmósfera.

“Lo que sabemos en este momento por los modelos informáticos que hemos utilizado –y que no pasan de ser artesanía por el momento– sugieren que el ciclo de respuesta del carbono en el clima está comenzando a venirse abajo”, señaló. “Estos modelos, si se proyectan a lo largo de un siglo, muestran grandes respuestas, con un calentamiento global creciente de entre el 5 y el 30%. No hay todavía pruebas firmes, pero se trata de un ciclo que ya ha comenzado.”

El estudio también ha encontrado que por vez primera desde los sesenta, la combustión de carbón ha superado la de petróleo como fuente principal de las emisiones de dióxido de carbono producidas por combustibles fósiles. Buena parte de este carbón se empleó en China para producir bienes que se venden a Occidente (los científicos estiman que el 45% de las emisiones chinas son producto de la manufactura de productos que son vendidos fuera del país).

Es claro que China, habiendo superado a los EE.UU. como el mayor emisor de carbono, será central en cualquier acuerdo climático, y en ese sentido el comunicado de los líderes chino y estadounidense fue interpretado como una señal de que un progreso puede ser posible en la capital danesa el mes próximo.

Los presidentes Hu y Obama dijeron en concreto que un acuerdo debería incluir objetivos como la reducción de las emisiones de las naciones ricas y una declaración de planes de acción para atenuar la emisión de gases invernadero en los países desarrollados, elementos claves para cualquier acuerdo.

Un crecimiento de 6ºC: las consecuencias

Si dos grados son los aceptados generalmente como el umbral para un cambio climático peligroso, uno de seis grados en la media de las temperaturas mundiales deberá ser sin duda aún mucho más peligroso, escribe Michael McCarthy. Hasta qué punto, lo advirtió en el 2007 el divulgador científico Mark Lynas, que reunió todas las investigaciones científicas disponibles para dibujar un paisaje del mundo en el que las temperaturas superasen en tres el límite de peligrosidad.

Su veredicto fue que un crecimiento de las temperaturas de esta magnitud “catapultaría el planeta a un estado invernadero extremo como no se ha visto en casi 100 millones de años, cuando los dinosaurios pastaban en bosques polares y los desiertos se extendían hasta el corazón de Europa.”

“Causaría –continúa– la extinción en masa de prácticamente toda la vida animal existente y probablemente reduciría a la humanidad a un pequeño grupo de supervivientes en liza contra el entorno y entre ellos mismos por sobrevivir cerca de los polos.”

Muy pocas especies animales se adaptarían a tiempo a un cambio climático tan abrupto, sugiere. “Con los trópicos siendo demasiado cálidos como para albergar plantaciones, y los subtrópicos demasiado secos, miles de millones de personas se encontrarían en vastas zonas del planeta básicamente inhabitables. Esto probablemente incluyera incluso el sur de Europa, a medida que el desierto del Sahara vaya cruzando lentamente el Mediterráneo.”

“A medida que los casquetes polares se fundan, cientos de millones de personas se verán forzadas a desplazarse al interior debido al rápido crecimiento de las aguas. Cuando las reservas de comida decaigan, las zonas más elevadas de las latitudes medias y las regiones subpolares se convertirán en refugios disputados.”

“Las islas del Reino Unido puede que se conviertan en unas de las propiedades inmobiliarias más deseadas del planeta. Pero con un par de miles de millones de personas llamando a nuestras puertas, las cosas podrían ponerse verdaderamente feas.”

* Steve Connor es el editor de la revista Science.y Michael McCarthy es un naturalista y escritor.

MANIFEST 25 NOVEMBRE 2009 DIA INTERNACIONAL PER A L’ERADICACIO DE LA VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES

MANIFEST 25 NOVEMBRE 2009

PALMA DE MALLORCAviolencia-genero


Aquest 25 de novembre hem de denunciar que la violència que s’exerceix contra les dones segueix sent un problema de gran magnitud en tot el món que té les seves arrels en l’estructura dels sistemes socials, en els costums, pautes i valors culturals que assignen a les dones una posició inferior i subordinada en la família, en el treball i en la societat. És per això, que els objectius de lluita contra la discriminació i l’eradicació de la violència masclista contra les dones, és una exigència democràtica amb la qual els governs i organismes tant nacionals com internacionals, tenen l’obligació d’estar fermament compromesos. Un dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de l’ONU, el de la igualtat entre homes i dones, no s’aconseguirà si no es dóna prioritat a aquesta lluita.

La violència contra les dones és una xacra social que precisa del compromís permanent del conjunt de la societat civil, així com de les administracions i institucions, amb actuacions legislatives i canvis en els models educatius i culturals que promoguin el respecte als drets humans i llibertats fonamentals, la igualtat efectiva entre dones i homes, així com el desenvolupament d’iniciatives que fomentin l’ocupació i altres oportunitats per a les dones.

Encara estem lluny d’una comprensió real del problema, és urgent educar en valors diferents, integrant la igualtat en els continguts dels plans d’estudis en tots els cicles educatius, per a desmuntar el sistema patriarcal que es propaga a través de la família tradicional no igualitària i de la religió entesa d’una forma fonamentalista i a través de valors arcaics que perpetuen les desigualtats entre homes i dones.

Mentre morin dones per la violència masclista, seguirem pensant que no s’està fent prou per part de les administracions públiques en l’aplicació de la Llei 1/2004, en les mesures de prevenció d’aquesta violència en els àmbits educatius, sanitaris i de serveis socials i en la difusió entre les dones dels seus drets i de la mesures que poden sol·licitar en cas de sofrir algun tipus de violència de gènere. Seguirem pensant que s’escatimen recursos i que no es dóna suficient prioritat a l’eradicació d’aquesta vergonya social.

Aquest any han estat assassinades prop de mig centenar de dones per la seva parella, els homes amb els quals aquestes dones havien fet un projecte de vida, han estat els seus assassins. En la nostra comunitat recentment van assassinar a una d’elles, davant dels seus fills. Hem de pensar avui en els grans oblidats de la violència de gènere, els fills i les filles d’aquestes dones assassinades; els recursos que se’ls destina són pocs i en alguns casos no arriben. És hora de tenir-los bé presents en els actes de repulsa i protesta contra la violència de gènere.

És una tasca de tots i de totes fer realitat la utopia d’un món sense violència contra les dones i un món sense aquesta xacra que té un origen fortuït: haver nascut dona.

És per això que a pesar que aquest any hi ha hagut menys dones assassinades seguim exigint:

- Major dotació pressupostària i en recursos humans per a l’eficaç compliment de la llei contra la violència de gènere. - Incrementar els jutjats específics contra la violència i dotar-los dels recursos humans, materials i tècnics adequats i necessaris.

- Compliment en els serveis públics dels protocols de prevenció de la violència de gènere ja existents.

- Millora de l’assistència i atenció jurídica prèvia a la denúncia garantint que la dona està informada dels drets, recursos i mesures que pot sol·licitar.

- Incloure en els currículums escolars una assignatura sobre resolució de conflictes.

CONTRA EL MALTRACTADOR, TOLERÀNCIA ZERO.

PALMA, 25 DE NOVEMBRE DE 2009

CONVOQUEN:

PLATAFORMA X IGUALTAT

AMI-CALVIA, ASOCIACION DE APOYO A LA FIBROMIALGIA, ASSEMBLEA DE DONES, ASSOCIACIO DE DONES PROGRESSISTES D’EIVISSA, AULA CULTURAL, CIUTAT D’ELLES, COL.LECTIU TERANYINES, CREIENTS I FEMINISTES, DONES DE NEGRE, EMPLEADES DE LA LLAR DE BALEARS, FEDERACIÓ D’ASSOCIACIONS DE VEINS DE PALMA, GRUP D’HOMES CONTRA LA VIOLENCIA MASCLISTA, LOBBY DE DONES, THEMIS, SEMINARI DONES I LLETRES, ESQUERRA, ESQUERRA UNIDA, PSIB-PSOE, PSM, JSIB, JOVENTUT D’EU, JEN, CGT, CCOO, STEI-I, UGT, USO, ASSOCIACIÓ DONES EDUCADORES, ADOVIMA LLUNA CREIXENT. ATTAC, REVOLTA GLOBAL.

Comunicado de Lokarri ante las detenciones de 36 miembros de SEGI

lokarriLokarri muestra su preocupación ante la detención de militantes de Segi , y pide que no se aplique el régimen de incomunicación.

Ante la detención de 36 militantes de Segi, Lokarri, Red ciudadana por el acuerdo y la consulta, quiere
hacer las siguientes consideraciones:

1-El Estado debe garantizar el respeto a los Derechos Humanos básicos de las personas detenidas. El Comité contra la Tortura de la ONU recientemente ha hecho público un informe en el que alerta de
que el régimen de incomunicación vulnera las salvaguardas propias de un Estado de Derecho contra los malos tratos y actos de tortura. Siguiendo sus recomendaciones pedimos que no se aplique a las
personas detenidas el régimen de incomunicación y que se les permita escoger abogado y ser visitados por un médico de su confianza.

2-La presunción de inocencia de las personas detenidas es un principio rector en un Estado de derecho.
El circo mediático organizado alrededor de estas detenciones, con fotos y grabaciones de vídeo incluidas, puede causar un daño irreparable en personas que todavía no han sido formalmente acusadas ni condenadas.

3-Una causa que incrementa la preocupación que provocan estas detenciones son los precedentes.
Anteriormente se han organizado operaciones semejantes que tenían una intención preventiva, es decir, detener a personas que presuntamente eran susceptibles de militar en ETA, pero que todavía no habían ingresado en ella. Finalmente, tras varios años de prisión la gran mayoría de las personas detenidas preventivamente han sido puestas en libertad sin cargos, aunque el daño causado por la estancia injustificada en prisión es irreparable.

4-La militancia política en Segi no es un delito. Como consecuencia de los sumarios 18/98 y Jarrai/Haika/Segi, que finalizaron con la consideración de que “todo es ETA”, la propia Segi está ilegalizada. Pero concluir sin ningún fundamento que la militancia en Segi presupone la colaboración con ETA, constituye un salto jurídico que lamina las libertades de expresión, reunión y asociación.

Por todo ello, Lokarri exige que no se aplique el régimen de incomunicación a las personas detenidas, que se les garantice una defensa adecuada y que no se tomen medidas, como el ingreso en prisión preventiva, cuyas consecuencias pueden ser irreparables.

Finalmente, Lokarri quiere señalar que el camino hacia la paz está basado en el respeto escrupuloso a los derechos humanos y las libertades democráticas básicas, no en las ilegalizaciones ni en la exclusión política de una parte de la ciudadanía vasca.

24 de noviembre de 2009

Declaració de l’Associació Socialismo XXI: DAVANT UNA EVENTUAL SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL CONTRA EL “ESTATUT D’ AUTONOMIA DE CATALUNYA”

La resolució mes probable amb l’actual correlació de posicions interna del Tribunal Constitucional –institució de dubtosa independència amb el seu actual format i composició- sobre el recurs interposat pel PP contra l’Estatut d’Autonomia, amenaça amb importants conseqüències polítiques a Catalunya, i la seva ona expansiva afectarà els fonaments de l’actual model d’estat. En qualsevol cas, el desenllaç d’aquest assumpte no pot amagar el fet que tant el procés d’elaboració, com la posterior aprovació de l’Estatut, van deixar molt clares les fronteres que marca l’arquitectura “constitucional” espanyola, és a dir, els limitis fins als quals pot arribar el debat sobre el model territorial de l’Estat.
Una vegada que el projecte de nou Estatut -filtrat per inútils autocensuras- va ser aprovat pel Parlament de Catalunya, va passar a la següent etapa del seu particular calvari en les Corts Generals on, després de sofrir una poda sense contemplacions, es va aprovar un text desfigurat, amb límits i manques completament inacceptables des d’una posició democràtica i d’esquerres. El dret democràtic a l’autodeterminació va quedar reduït a una formulació buida que no reconeix al poble català decidir lliurement el seu futur. D’igual forma l’esperit de l’articulat quant als drets socials consagra un model econòmic neo-liberal que fa concessions a l’educació privada-concertada, així com a la gestió privada d’altres serveis socials, o contempla competències autonòmiques per a l’establiment d’un sistema de contingent per als immigrants. D’igual forma, es consagra la vinculació de Catalunya a estructures supranacionals que, com la UE, abanderen el procés dirigit a la privatització dels serveis socials i la degradació dels drets laborals dels treballadors. Fins i tot pel que fa a la principal reivindicació de l’autogovern, això és, el model de finançament, no es fa esment alguna a les polítiques fiscals que han de regir l’acció de la hisenda autonòmica, en la línia de gravar a les rendes més altes per a garantir que Catalunya pugui recaptar els recursos necessaris per al finançament dels serveis socials.

Després del seu pas pel parlament espanyol, el nou Estatut ja “arreglat” i retallat es va proposar a referèndum, sent aprovat per una majoria de la ciutadania de Catalunya.

Però a pesar de totes aquestes limitacions, des del primer moment, l’Estatut ha contat amb l’oposició frontal de les principals forces polítiques espanyoles, especialment del PP, però també d’un important sector del PSOE hostil a qualsevol avanç que, encara que tímidament, pugui establir una perspectiva federal. Aquesta campanya s’ha encobert amb tot tipus de proclames en defensa de la “solidaritat interterritorial” i en favor de la “unitat de mercat”. Però en el fons, el cavall de batalla de la dreta espanyolista i els seus “acólitos”, allò que realment els preocupa pel possible precedent que pogués establir, és la preservació de l’article 2º de la Carta Magna que sentencia la “… indissoluble unitat de la nació espanyola..”, enfront de la simbòlica definició establerta en el Preàmbul de l’ Estatut que reconeix a Catalunya com nació.

La histèrica campanya deslligada contra la reforma estatutària posa de manifest novament la psicologia de la classe dominant espanyola, incapaç de concebre si vulgui la possibilitat que es qüestioni el seu control sobre alguns dels territoris de la península.

L’eventual sentència negativa del Tribunal Constitucional (TC) va a produir-se en un context de greu crisi econòmica i social que copeja especialment les condicions de vida de la classe treballadora. En Catalunya, la Conselleria de Treball reconeix que l’atur supera la xifra de 600.000, de les quals 260.000 van perdre la seva ocupació en els últims dotze mesos. I aquesta tònica, lluny de corregir-se, amenaça amb aprofundir-se en el pròxim període. Per a adonar-se d’això no hi ha més que fixar-se en la successió de ERO’s que afecten als cinturons industrials de les capitals catalanes, incidint en empreses significatives per la seva concentració de plantilles (Lear, Nissan, Roca,…) i la xifra de les quals triplica els presentats en la Comunitat de Madrid. De fet les pròpies estimacions governamentals apunten que la destrucció d’ocupació s’agreujarà en els mesos que queden fins al final de 2009, i es perllongarà almenys durant 2010.

Però els efectes d’aquesta crisi incideixen també sobre altres sectors populars, incloent capes mitges que s’estan veient afectades per la consegüent contracció del consum. I les perspectives per als pròxims anys disten molt del menor optimisme: el propi FMI ajorna l’inici de recuperació de l’economia en l’Estat espanyol i també de Catalunya fins al 2015. La ràpida deterioració de les condicions de vida i treball genera un malestar social creixent que no troba, de moment, oportunitat d’expressar-se amb caràcter massiu i general a causa de la passivitat de les adreces dels sindicats majoritaris que busquen evitar costi el que costi la confrontació amb el Govern Tripartitt a Catalunya i de Sabater a Madrid. No obstant això en un context d’aguda crisi econòmica i social, una sentència del Tribunal Constitucional que mutili o desnaturalitzi encara més el nou Estatut d’Autonomia seria sentit com una agressió per àmplies capes de la ciutadania a Catalunya, també per sectors de la classe treballadora, i podria provocar un punt d’inflexió en la masivitat i radicalitat de la resposta social i política.

A pesar de les cridades a la calma del PSC i de part dels seus socis de govern, resulta evident que la continuïtat del “Govern Tripartit” depén de la decisió del TC. Una sentència negativa provocaria tendències centrífugues entre els socis de govern, especialment per part d’ERC, que tractarà de salvar-se de la crema que li auguren els últims sondejos de projecció de vot. D’altra banda, el govern de la Generalitat tampoc ha fet mèrits per a conservar el suport dels amplis sectors de la classe treballadora i populars que en el seu moment li van votar. Les polítiques de privatització dels serveis socials, especialment a través de la Llei d’Educació, l’autorització sistemàtica pel Departament de Treball d’ERO’s, molts d’ells fraudulents, que han enviat a l’atur a desenes de milers de treballadors catalans, les actuacions repressives liderades per la Conselleria d’Interior, encapçalada per la suposada esquerra del Tripartit,…, al costat del recent escàndol de corrupció en Santa Coloma de Gramanet que afecta a importants càrrecs institucionals del PSC, acreixen la desafecció ciutadana cap a la classe política i afebleixen la influència del govern tripartit sobre la seva base social i electoral tradicional.

La gestió del “Tripartit” al llarg dels dos mandats, i especialment en el període de la crisi econòmica, ha preparat el terreny perquè la dreta nacionalista recuperi el govern de Catalunya. Una dreta el paper de la qual en la història recent ha consistit en mercadear amb els legítims sentiments nacionals d’àmplies capes de la població, per a defensar les prebendes de la seva pròpia burgesia, estendre la corrupció durant la seva anterior gestió de govern, sostenint un model social completament contrari a les aspiracions de la classe treballadora i els sectors oprimits de la societat. D’igual forma, és més que probable que irrompin en l’escena determinades opcions polítiques que, com l’encapçalada pel Sr. Carretero (amb permís de Joan Laporta), defensen un programa bàsicament identitari que en el social tot just es distingeix del programa neoliberal que sosté la dreta catalana tradicional.
És tasca de l’esquerra anticapitalista denunciar la impossibilitat d’aconseguir un reconeixement del “dret del poble català a decidir” dintre de l’actual marc constitucional. La conquesta del dret a l’autodeterminació i, en concret, la creació d’un escenari on l’exercici d’aquest dret es vegi lliure de tota coacció i violència, solament serà possible sobre la base de la mobilització social que subvierta les regles de l’actual joc institucional. Però en aquesta tasca considerem imprescindible atreure el suport d’amplis sectors de la classe treballadora, per a això és imprescindible conjuminar la lluita per reivindicacions democràtiques amb el combat per un avanç real en matèria de drets socials, laborals i, en últim terme, per la transformació de l’actual sistema econòmic. Aquest aspecte resulta imprescindible per a vèncer la propaganda del sistema dirigida a dividir artificialment als treballadors en línies nacionals, i demostrar que les legítimes aspiracions del poble català no suposen amenaça alguna contra els treballadors de la resta de l’Estat.

L’Associació Socialisme XXI davant una eventual sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia crida a la ciutadania i a la classe treballadora de Catalunya a aixecar acta sobre la naturalesa de presó de pobles que representa l’actual Constitució i del fracàs definitiu de la via reformista (per a reformar la Constitució cal obtenir el vot favorable de dos terços del Parlament, cosa impossible amb la seva actual composició i una llei electoral que preval el bipartidisme i no garanteix la proporcionalitat i igualtat de tots els vots).
En conseqüència, proposa tota la ciutadania democràtica de Catalunya i del conjunt de l’estat espanyol mobilitzar-se per una Assemblea constituent que elabori una nova Constitució radicalment democràtica que proclami la República, estableixi un model federal de lliure associació dels pobles que garanteixi el ple exercici del dret d’autodeterminació, i que estableixi el predomini del sector públic de l’economia mitjançant la nacionalització de la banca i dels sectors estratègics, la preeminència del pla sobre la lògica del mercat, el reforçament dels serveis públics i la seva extensió a altres nous, la plena garantia de tots els drets socials, la plena ocupació i l’abolició de la precarietat .

Així mateix, entenem que la consecució d’aquest objectiu sol serà possible removent els interessos econòmics, en contra de les estructures del propi sistema capitalista que impedeixen als pobles decidir lliurement sobre el seu futur.

Catalunya, 20 novembre 2009