Declaració de l’Associació Socialismo XXI: DAVANT UNA EVENTUAL SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL CONTRA EL “ESTATUT D’ AUTONOMIA DE CATALUNYA”

La resolució mes probable amb l’actual correlació de posicions interna del Tribunal Constitucional –institució de dubtosa independència amb el seu actual format i composició- sobre el recurs interposat pel PP contra l’Estatut d’Autonomia, amenaça amb importants conseqüències polítiques a Catalunya, i la seva ona expansiva afectarà els fonaments de l’actual model d’estat. En qualsevol cas, el desenllaç d’aquest assumpte no pot amagar el fet que tant el procés d’elaboració, com la posterior aprovació de l’Estatut, van deixar molt clares les fronteres que marca l’arquitectura “constitucional” espanyola, és a dir, els limitis fins als quals pot arribar el debat sobre el model territorial de l’Estat.
Una vegada que el projecte de nou Estatut -filtrat per inútils autocensuras- va ser aprovat pel Parlament de Catalunya, va passar a la següent etapa del seu particular calvari en les Corts Generals on, després de sofrir una poda sense contemplacions, es va aprovar un text desfigurat, amb límits i manques completament inacceptables des d’una posició democràtica i d’esquerres. El dret democràtic a l’autodeterminació va quedar reduït a una formulació buida que no reconeix al poble català decidir lliurement el seu futur. D’igual forma l’esperit de l’articulat quant als drets socials consagra un model econòmic neo-liberal que fa concessions a l’educació privada-concertada, així com a la gestió privada d’altres serveis socials, o contempla competències autonòmiques per a l’establiment d’un sistema de contingent per als immigrants. D’igual forma, es consagra la vinculació de Catalunya a estructures supranacionals que, com la UE, abanderen el procés dirigit a la privatització dels serveis socials i la degradació dels drets laborals dels treballadors. Fins i tot pel que fa a la principal reivindicació de l’autogovern, això és, el model de finançament, no es fa esment alguna a les polítiques fiscals que han de regir l’acció de la hisenda autonòmica, en la línia de gravar a les rendes més altes per a garantir que Catalunya pugui recaptar els recursos necessaris per al finançament dels serveis socials.

Després del seu pas pel parlament espanyol, el nou Estatut ja “arreglat” i retallat es va proposar a referèndum, sent aprovat per una majoria de la ciutadania de Catalunya.

Però a pesar de totes aquestes limitacions, des del primer moment, l’Estatut ha contat amb l’oposició frontal de les principals forces polítiques espanyoles, especialment del PP, però també d’un important sector del PSOE hostil a qualsevol avanç que, encara que tímidament, pugui establir una perspectiva federal. Aquesta campanya s’ha encobert amb tot tipus de proclames en defensa de la “solidaritat interterritorial” i en favor de la “unitat de mercat”. Però en el fons, el cavall de batalla de la dreta espanyolista i els seus “acólitos”, allò que realment els preocupa pel possible precedent que pogués establir, és la preservació de l’article 2º de la Carta Magna que sentencia la “… indissoluble unitat de la nació espanyola..”, enfront de la simbòlica definició establerta en el Preàmbul de l’ Estatut que reconeix a Catalunya com nació.

La histèrica campanya deslligada contra la reforma estatutària posa de manifest novament la psicologia de la classe dominant espanyola, incapaç de concebre si vulgui la possibilitat que es qüestioni el seu control sobre alguns dels territoris de la península.

L’eventual sentència negativa del Tribunal Constitucional (TC) va a produir-se en un context de greu crisi econòmica i social que copeja especialment les condicions de vida de la classe treballadora. En Catalunya, la Conselleria de Treball reconeix que l’atur supera la xifra de 600.000, de les quals 260.000 van perdre la seva ocupació en els últims dotze mesos. I aquesta tònica, lluny de corregir-se, amenaça amb aprofundir-se en el pròxim període. Per a adonar-se d’això no hi ha més que fixar-se en la successió de ERO’s que afecten als cinturons industrials de les capitals catalanes, incidint en empreses significatives per la seva concentració de plantilles (Lear, Nissan, Roca,…) i la xifra de les quals triplica els presentats en la Comunitat de Madrid. De fet les pròpies estimacions governamentals apunten que la destrucció d’ocupació s’agreujarà en els mesos que queden fins al final de 2009, i es perllongarà almenys durant 2010.

Però els efectes d’aquesta crisi incideixen també sobre altres sectors populars, incloent capes mitges que s’estan veient afectades per la consegüent contracció del consum. I les perspectives per als pròxims anys disten molt del menor optimisme: el propi FMI ajorna l’inici de recuperació de l’economia en l’Estat espanyol i també de Catalunya fins al 2015. La ràpida deterioració de les condicions de vida i treball genera un malestar social creixent que no troba, de moment, oportunitat d’expressar-se amb caràcter massiu i general a causa de la passivitat de les adreces dels sindicats majoritaris que busquen evitar costi el que costi la confrontació amb el Govern Tripartitt a Catalunya i de Sabater a Madrid. No obstant això en un context d’aguda crisi econòmica i social, una sentència del Tribunal Constitucional que mutili o desnaturalitzi encara més el nou Estatut d’Autonomia seria sentit com una agressió per àmplies capes de la ciutadania a Catalunya, també per sectors de la classe treballadora, i podria provocar un punt d’inflexió en la masivitat i radicalitat de la resposta social i política.

A pesar de les cridades a la calma del PSC i de part dels seus socis de govern, resulta evident que la continuïtat del “Govern Tripartit” depén de la decisió del TC. Una sentència negativa provocaria tendències centrífugues entre els socis de govern, especialment per part d’ERC, que tractarà de salvar-se de la crema que li auguren els últims sondejos de projecció de vot. D’altra banda, el govern de la Generalitat tampoc ha fet mèrits per a conservar el suport dels amplis sectors de la classe treballadora i populars que en el seu moment li van votar. Les polítiques de privatització dels serveis socials, especialment a través de la Llei d’Educació, l’autorització sistemàtica pel Departament de Treball d’ERO’s, molts d’ells fraudulents, que han enviat a l’atur a desenes de milers de treballadors catalans, les actuacions repressives liderades per la Conselleria d’Interior, encapçalada per la suposada esquerra del Tripartit,…, al costat del recent escàndol de corrupció en Santa Coloma de Gramanet que afecta a importants càrrecs institucionals del PSC, acreixen la desafecció ciutadana cap a la classe política i afebleixen la influència del govern tripartit sobre la seva base social i electoral tradicional.

La gestió del “Tripartit” al llarg dels dos mandats, i especialment en el període de la crisi econòmica, ha preparat el terreny perquè la dreta nacionalista recuperi el govern de Catalunya. Una dreta el paper de la qual en la història recent ha consistit en mercadear amb els legítims sentiments nacionals d’àmplies capes de la població, per a defensar les prebendes de la seva pròpia burgesia, estendre la corrupció durant la seva anterior gestió de govern, sostenint un model social completament contrari a les aspiracions de la classe treballadora i els sectors oprimits de la societat. D’igual forma, és més que probable que irrompin en l’escena determinades opcions polítiques que, com l’encapçalada pel Sr. Carretero (amb permís de Joan Laporta), defensen un programa bàsicament identitari que en el social tot just es distingeix del programa neoliberal que sosté la dreta catalana tradicional.
És tasca de l’esquerra anticapitalista denunciar la impossibilitat d’aconseguir un reconeixement del “dret del poble català a decidir” dintre de l’actual marc constitucional. La conquesta del dret a l’autodeterminació i, en concret, la creació d’un escenari on l’exercici d’aquest dret es vegi lliure de tota coacció i violència, solament serà possible sobre la base de la mobilització social que subvierta les regles de l’actual joc institucional. Però en aquesta tasca considerem imprescindible atreure el suport d’amplis sectors de la classe treballadora, per a això és imprescindible conjuminar la lluita per reivindicacions democràtiques amb el combat per un avanç real en matèria de drets socials, laborals i, en últim terme, per la transformació de l’actual sistema econòmic. Aquest aspecte resulta imprescindible per a vèncer la propaganda del sistema dirigida a dividir artificialment als treballadors en línies nacionals, i demostrar que les legítimes aspiracions del poble català no suposen amenaça alguna contra els treballadors de la resta de l’Estat.

L’Associació Socialisme XXI davant una eventual sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia crida a la ciutadania i a la classe treballadora de Catalunya a aixecar acta sobre la naturalesa de presó de pobles que representa l’actual Constitució i del fracàs definitiu de la via reformista (per a reformar la Constitució cal obtenir el vot favorable de dos terços del Parlament, cosa impossible amb la seva actual composició i una llei electoral que preval el bipartidisme i no garanteix la proporcionalitat i igualtat de tots els vots).
En conseqüència, proposa tota la ciutadania democràtica de Catalunya i del conjunt de l’estat espanyol mobilitzar-se per una Assemblea constituent que elabori una nova Constitució radicalment democràtica que proclami la República, estableixi un model federal de lliure associació dels pobles que garanteixi el ple exercici del dret d’autodeterminació, i que estableixi el predomini del sector públic de l’economia mitjançant la nacionalització de la banca i dels sectors estratègics, la preeminència del pla sobre la lògica del mercat, el reforçament dels serveis públics i la seva extensió a altres nous, la plena garantia de tots els drets socials, la plena ocupació i l’abolició de la precarietat .

Així mateix, entenem que la consecució d’aquest objectiu sol serà possible removent els interessos econòmics, en contra de les estructures del propi sistema capitalista que impedeixen als pobles decidir lliurement sobre el seu futur.

Catalunya, 20 novembre 2009